Com n’és de dur viure en paral·lel a l’ordre establert. Ser català sense complexos té un preu, encara. Ahir vaig comprovar l’hostilitat amb què alguns funcionaris andorrans tracten el tema català. Tot i ser països germans per raons de llengua, història i intercanvi humà, Andorra ignora, sinó menysté, la reivindicació nacional catalana. Cap rètol de carretera andorrà no assenyala Catalunya, quan es parla de baix sempre es fa referència a Espanya, més d’un camí m’han titllat de vés a saber què per voler la independència,… Amb això tenen una actitud mesquina: com que són Estat, i la mida no importa, et miren per sobre l’espatlla. Què pretens, la Gran Catalunya?!? em va etzibar un dia un andorrà de socarrel. Que potser tenen por que ens els vulguem annexionar, si som independents? Va home! La idea de Països Catalans els inquieta. Tenen el motlle nacional fet segons els Estats veïns, i com que l’espanyol diu que allò és la Comunidad Valenciana, per exemple, doncs a creure i a blasmar els que veiem el País Valencià com una part de la nació catalana, ni que sigui culturalment i lingüística ara per ara. I de la Catalunya Nord ni parlar-ne, c’est la France mon ami!
I amb els agents espanyols? Hi he tingut un parell d’enganxades lingüístiques. La primera vaig entrar a discutir-hi. La segona, fruit de l’experiència de la primera, vaig tallar el debat de seguida, vaig demanar la intervenció del seu superior i aviat es va acabar la cançó. Però sé què és que se t’acceleri el pols i notis com les cames et fan figa per culpa de l’estretor mental d’algú que amb bandera i pistola t’escarneix perquè li parles en català.
M’ha empès a escriure tot això aquest magnífic relat explicat a Vilaweb. En recomano la lectura i la reflexió. La meva més gran enhorabona i admiració al Gustinet (llegiu-lo, llegiu-lo). Sí, senyors i senyores, som al 2012, a l’Europa occidental.
Filed under: PAÍS
